• Imprimeix

Antidepressius per l'episodi depressiu major lleu

 

  • L'episodi depressiu lleu és aquell en què es presenten símptomes mínims que tenen poca repercussió en la vida diària de les persones.
  • Les depressions lleus són els trastorns mentals més freqüents a l'atenció primària.
  • No cal tractar rutinàriament la depressió lleu amb fàrmacs antidepressius en la fase inicial, excepte si hi ha antecedents d'episodis depressius moderats o greus o altres comorbiditats associades que impliquin un mal pronòstic de la depressió major.

Nota: Aquesta fitxa és una recomanació per a l'ajuda a la presa de decisions en l'atenció sanitària. No és de compliment obligat ni substitueix el judici clínic del personal sanitari. 


 

Els pacients adults amb episodi depressiu major lleu no s’han de tractar rutinàriament amb fàrmacs antidepressius en la fase inicial, excepte si tenen factors de risc addicionals.

La gravetat de l’episodi depressiu es defineix pel nombre i gravetat dels símptomes, però sobretot pel grau d’afectació funcional. L’episodi depressiu lleu és aquell que, tot i complir els criteris per ser considerat com a episodi depressiu (ICD-10 i/o DSM-V), i per tant presentar malestar clínic, els símptomes són els mínims, lleus i tenen una repercussió limitada en la vida diària de la persona.

Segons l’estudi ESEMED a Espanya, la prevalença poblacional de la depressió major en adults és del 10,6% al llarg de la vida i del 4% en els últims dotze mesos de vida. Les dades de prevalença del trastorn depressiu i de la distímia en la població atesa a l’atenció primària són variables. La depressió major és el trastorn mental més freqüent entre els pacients d’atenció primària en el nostre entorn. A Catalunya, la prevalença de depressió major de la població atesa, segons l’estudi DASMAP, és de 9,6% als dotze mesos. També, en l’estudi dut a terme en centres d’atenció primària de Tarragona en població adulta atesa, la prevalença va ser del 14,7% per depressió major i del 4,6% per la distímia.

La majoria d’episodis depressius que s’atenen a l’atenció primària són majors lleus. La depressió lleu representa el 70% de totes les depressions majors, mentre que la moderada representa un 20% i la greu només representa el 10% de tots els casos. Cal destacar que la definició del diagnòstic d’episodi depressiu major és ampli i heterogeni, definit per consens d’experts. Aquesta definició inclou diverses síndromes, i més en el cas d’episodis lleus, en què les causes i les estructures psicopatològiques subjacents són molt diferents.

La major part de les depressions lleus es resolen sense medicació. A més, existeix evidència que el 50% dels pacients amb un primer episodi depressiu es recuperen i no recauen al llarg de la seva vida. D’altra banda, hi ha controvèrsia quant als beneficis dels fàrmacs antidepressius en la depressió. Hi ha metanàlisis que inclouen dades d’assaigs clínics publicats i no publicats, o metanàlisis d’assaigs clínics que comparen antidepressius enfront de placebos actius i conclouen que l’eficàcia dels fàrmacs antidepressius en la majoria de formes de depressió és limitada. En tot cas, l’efecte beneficiós s’observa només en els casos d’episodis depressius molt seleccionats, com són els episodis depressius majors greus o molt greus, i no hi ha diferències pel que fa a l’eficàcia entre les depressions lleus i moderades respecte al placebo. No obstant això, també hi ha metanàlisis que reanalitzen les dades dels estudis anteriors i conclouen que els antidepressius són superiors al placebo independentment de la gravetat dels episodis.

D’altra banda, en les principals guies de pràctica clínica (guia NICE, guia New Zealand Guidelines Group, Pautes d’Harmonització Farmacoterapèutica, guia AQuAS, Grup Salut Mental CAMFiC) es desaconsella el tractament de la depressió lleu amb fàrmacs antidepressius com a primera opció, llevat dels casos en què el pacient té factors de risc addicionals com són els antecedents d’episodis depressius previs d’intensitat moderada o greu, altres comorbiditats associades que impliquin un mal pronòstic de la depressió major.

El que sí que està ben establert són els efectes adversos dels fàrmacs antidepressius, que van des de malestar lleu fins als efectes secundaris que incideixen en la qualitat de vida de les persones, com ara els problemes sexuals, i l’efecte retirada que dificulta la discontinuïtat dels tractaments. Cal destacar els efectes greus d’aquests fàrmacs sobretot en població jove on s’ha descrit agitació, irritabilitat, agressivitat, impulsivitat i violència contra tercers i contra si mateix, i inclús augment del nombre de suïcidis. Així la U.S. Food and Drug Administration (FDA) va elaborar una alerta pública els anys 2004 i 2006 en què avisava de l’increment d’ideació i conductes suïcides en nens i adolescents. Metanàlisis recents mostren que els inhibidors selectius de la recepció de la serotonina són molt poc eficaços en depressió en nens i adolescents, i incrementen la ideació suïcida encara que no els suïcides. En població major de 65 anys s’han descrit efectes secundaris greus com ara caigudes, fractures i increment de mortalitat en persones tractades amb inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina respecte de les tractades amb altres antidepressius o les no tractades.

El tractament farmacològic dels casos no indicats pot ocasionar més dany que benefici, atès que es medicalitza una situació que resta recursos personals al pacient per pensar i afrontar el problema, pot crear dependència dels fàrmacs i sovint es poden produir efectes secundaris atribuïbles als fàrmacs, alguns dels quals poden ser greus.

Les dades de l’estudi «Cost i càrrega de la depressió a Catalunya (2006)», mostren que la reducció de qualitat de vida associada a l’ansietat i la depressió autodeclarades a Catalunya és de 1.859 anys de vida ajustats per qualitat (AVAC)/100.000 habitants amb un total de 111 milions d’AVAC perduts el 2006. Els costos directes de la depressió a Catalunya suposen més de 156 milions d’euros (1,9% del pressupost públic de salut del 2006), quasi 41 milions.

Segons dades de l’ECAP, la prevalença de depressió en pacients adults atesos a atenció primària és del 5,4%. D’aquesta, els episodis depressius lleus representen només l’1,2%, mentre que el 69,4% corresponen a episodis depressius no especificats. Això pot indicar infraregistre o codificació inadequada dels episodis depressius lleus. El 52,8% dels pacients amb episodi de depressió major lleu està rebent tractament antidepressiu. Aquest percentatge de tractament antidepressiu és semblant (53,93%) quan s'analitzen conjuntament els diagnòstics d'episodi de depressió major lleu i del no especificat (53,9% que correspon a 200.788 pacients actius. Dades ECAP, agost de 2014).

En conclusió: en pacients adults, excepte si hi ha antecedent d’episodi depressiu moderat o greu previ o d’altres factors de risc associats, en l’episodi depressiu major lleu no es recomana donar fàrmacs antidepressius en la fase inicial, ja que la relació entre els riscos i els beneficis és desfavorable.

Grup de treball del Consell Assessor del Pla director de salut mental i addicions.
Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental.

Podeu fer-nos comentaris o suggeriments sobre les recomanacions Essencial.

 
Data d'actualització:  23.09.2014